2010-05-20T09:45:00.000-07:00

FISONOMIA DEL RECORREGUT DE LA CURSA JEAN BOUIN OPEN'2011

Km 0 a l’1

La sortida de la Jean Bouin Open a l’Avinguda Rius i Taulet -un alcalde de Barcelona del segle XIX-, al costat de la Font Màgica de Montjuïc i les Quatre Barres, és en un lloc emblemàtic pel que fa a la cosa aquesta del córrer. A més a més de la que farem, en el seu entorn hi comencen o passen un munt de curses.

Anirem a buscar el carrer de Lleida tot passant per davant del Museu de la Guàrdia Urbana a la nostra dreta (si un dia voleu veure el primer uniforme que utilitzava el Cos en el 1843, o les Harley Davidson de 1929, o les felicitacions de Nadal que repartien el serenos, ja ho sabeu) i l'Escola Verdaguer a l'esquerra, un edifici que va ser les oficines de la Exposició del 29, que té uns bonics esgrafiats a la façana.

El carrer Lleida, per on baixarem, és un dels fonamentals del Poble Sec. Un nucli que, tot i el nom que li van posar, no va ser mai un poble de l'entorn de Barcelona sinó un barri obrer de la ciutat en els segles XIX i XX.

En arribar al carrer Tamarit, el nom del qual correspon a un diputat defensor de Barcelona durant la Guerra dels Segadors del segle XVII, deixarem la mica de Lleida que haurem fet i el baixarem fins l'Avinguda del Paral·lel.

Creuarem el Paral•lel, un carrer que Ildefons Cerdà el va fer més ample del normal, i anirem a petar al començament d'Entença. (Potser, visionari com era, en Cerdà va preveure fa cent cinquanta anys que faria falta que el Paral·lel fos ample perquè hi passaríem corrent milers de corredors i corredores).

Al xamfrà dret de davant nostre, en Ferran Adrià hi ha posat un bar de tapes, el Tickets, i un altre de copes, el 41. El de tapes és un local "gamberro" i sense pretensions com diu el mateix Adrià, però costa al voltant de 80 euros per barba (tot i que el preu és pura anècdota; si costés més -com passa a les curses- tampoc s'hi cabria: has de fer la reserva 3 mesos abans per anar-hi)

En front, a la cantonada amb Floridablanca, hi veurem La Casa dels Cargols. Una llegenda diu que un buscador de cargols es va trobar un tresor en una cova, i en fer-se fer aquesta casa amb els diners que va obtenir, va voler que estigués ornamentada d'animalons com els que que cercava. N'hi ha a les cornises, al suports del balcons, a les baranes...per tot arreu.

Pujarem pel carrer d'Entença -qui fou capità dels Almogàvers en el segle XIV- i en arribar a la Gran Via, haurem fet el Km 1.

-------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Nota: A banda del que hi ha d'interessant (el que a mi em sembla interessant vull dir) en el recorregut de la Jean Bouin, m’ha semblat adient afegir, en forma d’annexos en cada quilòmetre, unes breus pinzellades sobre la seva història.

Annex nº 1

Origen de la Jean Bouin

El primer que probablement interessi saber és quins són els orígens. ¿Per què se li va posar Jean Bouin a aquesta cursa atlètica que es va crear l’any 1920 a Barcelona? (Em refereixo a la prova per a atletes federats perquè la Open és va fer per primera vegada l’any 1989)

Pel que he llegit alguna vegada, no em sembla que Jean Bouin, nascut a Marsella, tingués especialment cap relació amb Catalunya. Crec que la raó està en que es va voler posar-li el seu nom a la cursa per tal d’honorar a un atleta mític d’aquella època.

Mític per diverses raons: Jean Bouin havia estat recordman mundial de 3.000 i 10.000 metres; medalla de plata dels 5.000 als Jocs Olímpics d'Estocolm de 1912; guanyador tres vegades seguides, el 1911, 1912 i 1913 el Cross de les Nacions. I molt especialment, perquè va morir tràgicament l’any 1914 durant la primera Guerra Mundial, quan, víctima d’un error, el van matar els seus propis companys de l’exercit francès en un foc creuat.

El mite no va saber mai, doncs, d'aquesta cursa amb el seu nom, perquè la prova es va començar a celebrar el 1920, sis anys després de la seva mort.

Jean Bouin

-------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Km 1 al 2

Girarem a la dreta per Entença en arribar a la Gran Via per fer-ne uns dos quilòmetres i mig. Fins ara haurem estat atapeïts, però la cursa s’esponjarà en aquesta via –la més llarga de la ciutat, per cert - i es podrà començar a córrer de veritat.

Passarem per davant d’uns edificis magnífics, com el de la Casa de La Lactància i la Casa Golferichs, a la nostra esquerra. El primer, modernista, de principis del segle XX, va ser en els seus orígens un lloc destinat a l’alletament dels nadons de mares sense recursos. Curiosament, ara és una residència d’avis. I el segon, construït també en aquella època, va ser la residència d’un burgés que tenia molts quartos, més tard un col•legi de monges i ara és un actiu centre cívic. Acull entre altres activitats, una dedicada a la fotografia que duu el nom de Català Roca, un fotògraf de referència del segle passat.

També, a la recerca del Km 2 creuarem els carrers de l’Esquerra de l’Eixample perpendiculars a la Gran Via , el més ample el d’Urgell, que honora a aquell compte del segle XIV a qui anomenaven “El dissortat” perquè va tenir la mala sort de perdre una baralla amb Ferran d’Antequera i no el varen escollir com a monarca. El carrer d’Urgell és el més ample de tots, 30 metres en lloc dels 20 dels demès, i encara ho hagués estat més perquè Cerdà el va projectar de 50.

A propòsit dels canvis que es van fer a l’Eixample sobre el disseny d’en Cerdà, aquest del carrer Urgell és un dels més petits: es conegut que el seu projecte era de que només hi haurien cases en dos costats de cada illa octogonal, deixant un espai interior obert per a que fos una zona verda d’ús públic. Ha, ha. Les seves propostes, pel que diuen els cronistes de l’època (finals del segle XIX, primeries del XX) , van ser canviades amb rapidesa per l’especulació. Les illes van ser tancades i encara sort que del projecte original en va quedar el traçat dels carrers.

Més endavant del carrer d’Urgell (Urgel durant la dictadura), passarem a tocar una botiga centenària, que hi és des de 1906: Ca l’Escribà, un dels millors pastissers de Barcelona. Pel que fa als croissants, sense discussió per a mi. Especialment des que fa un temps en tenen un anomenat “Time Out”, que el fan amb nata líquida en lloc d’aigua. No segueixo, que ara no és hora. A l’alçada de l’establiment ens hem de trobar el senyal del Km 2.

-------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Annex nº 2

Primera Jean Bouin de la història

La primera vegada que és va celebrar va ser l’1 de gener de 1920. El recorregut era de 10 quilòmetres, des d'Esplugues a l’avinguda dels Til•lers del Parc de la Ciutadella. La cursa era gratuïta i estava concebuda per a atletes federats, a qui se’ls hi demanava dades sobre tres darreres proves realitzades S’hi van inscriure 87 atletes, però a la sortida només n'hi havia 48. Van acabar 45, i el guanyador va ser l’igualadí Rossend Calvet.

La idea de crear la Jean Bouin havia nascut un any abans - el 1919- en la redacció del setmanari El Sport, inspirada pel mateix Rosend Calvet, que era periodista, i dos redactors més. És a dir que en Calvet no va ser únicament el guanyador de la primera cursa; també va ser l’organitzador. Juntament amb dos companys del setmanari, Trabal i Melendez, van convèncer el director de la revista per patrocinar a Barcelona una carrera similar al llavors famós Grand Prix Lemmonier de París. I així va començar tot.

Article aparegut el desembre de 1919 a La Vanguardia anunciant la primera Jean Bouin.

La primera edició la va guanyar Rossend Calvet en 34’10”. Segon va ser Àngel Vidal, amb 10 segons més, i tercer Lluís Fontané, a un minut i dos segons de Calvet. Els dos primers pertanyien al Barça, i el tercer a l'Espanyol.

Rossend Calvet havia estat campió d’Espanya de cros i recordman de 800 i 1.500. Avançat en l’època, va ser el primer atleta de l’Estat en dur claus a les sabatilles. Bon organitzador, va fundar la Federació Catalana d’Atletisme i la secció d’atletisme del Barça.

Rossend Calvet i Mata. Vencedor de la primera Jean Bouin. Any 1920

Durant la guerra, Rossend Calvet va assumir les funcions de president del FC Barcelona al front d’una comissió gestora, en ser afusellat el president Sunyol l’any 1936. L’equip de futbol va fer una gira per Amèrica l’any 1937 -no hi havia lliga a Espanya degut a la guerra- i en Calvet va dipositar en un banc de París els beneficis obtinguts (460.000 pessetes). Els diners van restar segurs durant la confrontació, i van permetre que el club sobrevisqués després.

Certament, en Rossend Calvet va ser un personatge crucial en una època molt difícil. Durant la guerra, una bomba va destruir la seu social del F. C Barcelona, i quan el desànim s’havia instal•lat en el club pel que havia succeït, va convèncer tothom de fer front a la situació i seguir endavant. Esperit forjat en l’atletisme? Segurament que sí.

-------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Km 2 al 3

Sempre em sembla, escrivint qualsevol que sigui la Fisonomia d’una cursa, que els noms dels carrers pels quals passem ens diuen alguna cosa sobre els llocs per on trepitgem. Sovint no tenen res a veure-hi, però avui, en aquesta Jean Bouin, corrent per la Gran Via, anem creuant-ne uns que duen molta càrrega simbòlica: Rocafort, Urgell, Aribau, Balmes, Pau Claris, o la mateixa Gran Via de les Corts Catalanes, en memòria dels parlaments de l’edat mitjana...

Avançarem per la Gran Via i molt aviat trobarem la Universitat. Poc abans, a la nostra dreta haurem passat per davant d’una antiga perruqueria d’homes que hi ha fent xamfrà amb el carrer d’Aribau, la Tonsoria-Barberia Amat. Hi és des de el 1929 i tot sembla d’aquella època del xarleston. Les 10 cadires de fusta reixeta i porcellana, la pica, els miralls, els penjadors, l’armari dels estris per enllustrar sabates, tot és evocador i com si el temps no hagués passat . El rètol, però, no és de llavors, i el nom és curiós: “Tonsoria”, que vol dir barberia en llatí. Pel que sé, rau en el fet que l’amo actual, que la va heretar del seu pare, es va voler dedicar a fer de barber després d’haver estat professor de llatí a la Universitat de davant i li va posar així.

Passarem l’edifici històric de la Universitat, acabat de construir el 1882 després de 19 anys d’obres dirigides per Elies Rogent, el seu arquitecte (que un no s’explica com van poder fer l’Eixample si trigaven tant). No hi entrarem, per descomptat, però, així com l’exterior no és res de l’altre món, els espais de dintre són un meravella. l’Escala Noble, el Saló dels Retrats, el Paranimf, el Jardí, que conté plantes dels cinc continents, la Biblioteca, que té més d’un milió de volums...o el Vestíbul, amb les cinc estàtues dels grans pensadors que representen una cultura diferent cadascun d’ells: Sant Isidor, la visigòtica; Averroes, la musulmana; Afons X el Savi, la castellana; Ramon Llull, la catalano-mallorquina; i Joan Lluís Vives, la valenciana. Quasi res!

Una mica més enllà passarem per davant d’un altre antic edifici, el Coliseum, ara un teatre però durant molts anys un cinema, i tot seguit l’Hotel Avenida Palace, que ocupa l’espai d’un altre cine, el Palace Cinema, que hi va ser fins el 1924 per donar pas a un saló de té. I al xamfrà amb el Passeig de Gràcia un altre cinema, aquest en peus, el Comèdia, que ocupa el que va ser un palauet fins a mitjans dels seixanta.

Creuarem el Passeig de Gràcia rodejant la Font monumental. A pocs metres a la nostra esquerra, hi veurem un edifici en el nº 617 de la Gran Via que no ens cridarà l’atenció. No obstant, cal saber que al baixos hi ha, ni més ni menys, la seu central a Espanya de la Gran Lògia Masònica, una institució que resulta curiós que durant el franquisme estigués perseguida, quan, té per finalitat el perfeccionament de l’ésser humà a través de principis humanístics com la llibertat, la igualtat, la fraternitat i la tolerància.

I a l’alçada del proper carrer, el de Pau Claris, hi hem de veure l’indicador del Km 3

-------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Annex nº 3

Primeres Jean Bouin

La Jean Bouin va créixer de manera molt ràpida. Només tres anys després de celebrar-se la primera, ja havia gairebé triplicat el nombre de participants. Per altra banda, introduïen millores cada vegada per tal de fer la prova més atractiva. En la segona edició ja van fer una classificació per equips, que va guanyar el RCD. Espanyol.

Els atletes, i durant molts anys, començaven a Esplugues, passaven per la Diagonal, i pel Passeig de Sant Joan i arribaven al Parc de La Ciutadella. En el 1924 els organitzadors van haver de traslladar la seva meta uns metres més amunt, al Passeig de Sant Joan, passat l’Arc de Triomf, perquè el públic, de tant que n’hi havia, destrossava el Parc de la Ciutadella.

Arribada de l'any 1924

L'atletisme, de la mà de la Jean Bouin, va començar a ser un esport molt practicat a partir dels anys 30. Tenia una notable difusió per part dels mitjans de difusió, i en certa manera rivalitzava amb altres esports com el ciclisme i el futbol.

Fins i tot, els poetes de l’època dedicaven versos al atletes que corrien la prova. Com aquest de Joaquim Nubiola, inefable, que es va publicar a la portada del Mundo Deportivo del 14 de desembre de 1930 (És molt naïf, però em sembla que és una mostra del que significava la Jean Bouin):

Ha sonat el tret amic

Llanceu-vos amb tota l’ánima

l’asfalt és un repic de peus

i vos marxeu cara al aire

El company que tens al costat

fa dos metres a cada gambada

Vos, amic, aneu seguint

clar respir,

boca tancada.

No feu cas pas dels crits

ni dels cotxes que passen i passen.

Vos, amic, feu el vostre fet

seguiu avant, amunt i enlaire

acompassant el vostre pas

bracejant la vostra espatlla.

Si quedeu sol aneu seguint

fins a baix hi ha temps encara

lluiteu!, company, lluiteu!

Ara que el camí s’allargaça

Falta ja poc. No desmaieu.

Ànim! Seguiu la passa.

La gent que teniu al voltant

no sap no sap fer el feu vos ara.

Amic, falta ja poc!

S’apropa ja l’arribada.

Us sentiu fort, dieu?

allargasseu la passa.

Ja n’heu passat un!

i ara un altre,

aquells dos que eren al davant

ja els teniu. Avanceu ara

I veieu, gireu-vos

ara ja qui sap on paren.

Amic: depressa.

esteu arribant

lliteu, company, lluiteu!

allargasseu la passa

Comencen ja l’esprint

mireu la gent a banda i banda

Us aplaudeix!

forceu encara

ara tot el que podeu

a passar la ratlla.

Bé, molt bé, amic

us heu portat com esperava

i ara, amic, lluiteu, lluiteu!

fins a una altra vegada.

En els anys trenta, la Jean Bouin ocupava les portades dels diaris esportius.

A mitjans dels anys 30, la Jean Bouin emulava el Grand Prix Lemonnier (Versalles-Paris), avantatjant-lo amb nombre de participants: al voltant de 460 contra 340 la prova francesa

-------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Km 3 al 4

A la meitat d’aquest quilòmetre, ens trobarem, al bell mig de la Gran Via, l’escultura de la deessa Diana. Que no s’estranyi ningú perquè la vegi vestida: l’escultor la va haver de tapar amb una túnica perquè la moral de les forces dominants fa noranta anys no va admetre que anés despullada. I menys encara estant on està, davant de l’Hotel Ritz, el més luxós de Barcelona en aquell època, el primer de 5 estrelles que hi va haver a la ciutat.

Una mica més enllà de la Gran Via creuarem els carrers de Girona i Bailén, el lloc on va ser atropellat Antoni Gaudí l’any 1926 per un tramvia. Es va donar la circumstància que ningú no va reconèixer al genial arquitecte fins que el van dur a l’hospital. Anava molt mal vestit i el van confondre amb un rodamón. Va morir al cap de tres dies.

Un apunt: Quan Gaudí va acabar la carrera, el director de l’escola d’Arquitectura, Elies Rogent –l’arquitecte de la Universitat per davant de la qual hem passat fa un moment- va dir en el moment de lliurar-li el títol: “Qui sap si hem donat un títol a un boig o a un geni. El temps ho dirà”.

Abandonarem la Gran Via -l’avinguda més llarga de la ciutat, amb dos passejos molt poc utilitzats i unes voreres estretes que tampoc conviden gaire a passar-hi- quan arribem a la Plaça de Tetuán. Una plaça que tampoc és gaire utilitzada. Hi ha al bell mig una escultura realitzada per Josep Llimona dedicada al Doctor Robert, un alcalde de Barcelona del segle XIX molt estimat per les classes populars. El monument estava a la plaça Universitat, però en acabar la guerra van retirar-lo i el van amagar en un magatzem fins que, en democràcia, el van col•locar on està ara. També hi ha, des de 1922 la Font de la Sardana, de Frederic Marés.

A la plaça no hi va la gent, tot i que és una de les més grans de l’Eixample, probablement perquè per arribar-s’hi s’ha de creuar un notable entramat viari. La deixarem girant a la dreta pel Passeig de Sant Joan, i a l’esquerra hi veurem la residència geriàtrica de les Germanetes dels Pobres.

Baixant pel passeig veurem al fons l’Arc de Triomf. Potser, si hagués quallat la proposta que va fer un enginyer francès, de nom Gustave Eiffel, als organitzadors de l’Exposició de 1888 que s’havia de celebrar a l’indret, el que hi veuríem seria la Torre Eiffel. És diu que no va ser acceptat el projecte perquè van trobar la torre de ferro massa extravagant.

No hi pensem més, en trobar Ausiàs March girarem a la dreta i hi veurem tot seguit el senyal del Km 4

Abans del gir, al Passeig de Sant Joan hi havia fa anys un d'aquest cinemes que s'han enderrocat (aquesta Fisonomia va de cines, ja es veu). Era el Lido, que en els anys seixanta presumia en els seus anuncis de ser "El primer cine de España con pantalla panorámica". Dubto que fos veritat perquè era un cine de barri de programa doble amb pel·lícules com Barreras de orgullo i La esposa del embajador, però ja se sap que la publicitat sovint exagera. A l'altra banda del passeig, a la nostra esquerra, hi ha la Granja Lido, que recorda el nom del cinema.

-------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Annex nº 4

Evolució dels primers anys de la Jean Bouin

Al setmanari “El Sport'”, que va patrocinar i organitzar les dues primeres proves, el van seguir altres cinc diaris o setmanaris, fins que El Mundi Deportivo se’n va fer càrrec l’any 1941.

A les primeres proves només hi participaven atletes catalans. Va ser a partir de 1930 quan van començar a venir de la resta d’Espanya. (L’any 1933, a més a més, es va celebrar una prova de marxa).

A mitjans dels anys 30, la Jean Bouin emulava el Grand Prix Lemonnier (Versalles-Paris), avantatjant-lo amb nombre de participants: al voltant de 460 contra 340 la prova francesa

Durant els anys 1940 al 1945, la Jean Bouin va haver de canviar el nom per imposició. En els primers anys de la dictadura no estava permès l’us de noms estrangers en cap esdeveniment i es va haver d'anomenar Gran Premio Año Nuevo. (En aquella època se celebrava l'1 de gener).

La prova es va anar convertint en una competició esportiva de referència. El 1946 va esdevenir internacional i va tenir el seu primer vencedor estranger, el francès Raphael Pujazon.

El francés Pujazon, entrant vencedor l'any 1946

Cal dir que des de 1947, any en el qual van començar a fer-se curses de cadets i de dones, es van anar celebrant proves de diferents categories, i a finals del anys cinquanta eren en total més de mil els atletes els que hi prenien part.

-------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Km 4 al 5

Passat el Km 4 haurem enfilat per Ausias March, el carrer en honor d'un dels més insignes poetes de llengua catalana (qui no recorda el poema “Veles e Vents” musicat per Raimon?), per fer-ne uns tres-cents metres fins a Bruc, que ens recordarà la Guerra del Francès i el Timbaler, aquell nen que en fer redoblar el seu tambor a prop de Montserrat, va fer fugir, espantats, als soldats francesos

No sé si, embalats com anirem, ens fixarem amb els edificis del carrer d’Ausias March, però el cert és que esta farcit de cases modernistes o noucentistes (que un, obtús en la matèria com jo no sap distingir mai gaire), habitatges que foren de gent benestant, ocupats ara per oficines d’empreses; veïns, pocs. Baixarem cent metres de Bruc, fins Trafalgar, que fa honor a una altra guerra com és sabut.

El carrer de Trafalgar s’ha convertit en un autèntic “Chinatown” i està ple d’establiments de xinesos que, com que obren els dies de festa, ens miraran sorpresos en passar des de les portes dels seus establiments. A nosaltres ens sorprendrà que avançant per Trafalgar en vegem un de carrer que té un nom força curiós: carrer de Lluís el Piadós. Esbrino i m’assabento que va néixer allà pel segle VIII, Era un fill de Carlemany, i essent rei dels francs va conquerir Barcelona el 801. (També és curiós que havent conquerit la ciutat tingui un carrer al seu nom, no?)

Al final de Trafalgar anirem a petar al Passeig de Lluís Companys, el nom de qui va ser president de la Generalitat afusellat pel franquisme després de la guerra del 36 -més guerres, per si en faltava alguna-, i tindrem en front l’Arc de Triomf (la porta d’entrada de la gran Exposició Universal del 1888), que venint d’un carrer no gaire ample com el de Trafalgar ens semblarà més imponent que mai.

I en un no res haurem fet el Km 5, la meitat de la cursa. Mirarem el crono i farem càlculs. Compte, però: la segona part és més dureta que la primera.

-------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Annex nº 5

La Jean Bouin a partir de la meitat del segle XX

Durant els anys cinquanta i seixanta la rivalitat entre els atletes del FC Barcelona i l’Espanyol va ser molt aferrissada. La competència entre els dels dos clubs havia estat ja patent des de la primera de l’any 20, però en els anys de la meitat del segle XX va ser extremadament forta, fent saltar espurnes més d’una vegada.

Grans figures de l'atletisme han guanyat la prova. Des de Mariano Haro fins a Tadesse, passant per Antonio Amoros, que ho va fer tres vegades. Però de entre tots, destaca Gregorio Rojo, una glòria de l’atletisme a casa nostra, que la va guanyar sis vegades.

Antonio Amorós (412), i Gregorio Rojo (411 ) encapçalant la Jean Bouin de 1954

El recorregut Esplugues – Arc de Triomf, de 10 kms, va ser el circuit de la prova durant molts anys. Fins que els problemes de circulació que generava en el seu pas per la Diagonal van fer que es busquessin altres circuits.

La Jean Bouin és la degana de les proves atlètiques a Espanya (en segon lloc figura la cursa de la Gimnàstica de Ulia, a Sant Sebastià). La prova ha deixat de disputar-se en cinc ocasions: no n'hi va haver el 1937, 1938 i 1939 per culpa de la Guerra Civil; tampoc es va celebrar el 1955 per problemes organitzatius, i el 1967 per no poder disposar de l'arribada al Salón de San Juan (actual Passeig de Lluis Companys) per la construcció d'un pàrquing.

Els primers anys se celebrava l'1 de gener. A finals dels cinquanta va passar a celebrar-se el desembre, i des de 1993, a finals de novembre.

Prestigiosos atletes -alguns d’ells campions olímpics i del món- han participat en la Jean Bouin. No tots, però, malgrat intentar-ho, han resultat vencedors. Mites com el francès Alain Mimoun, or olímpic en marató l'any 1956 va quedar sisè el 1958; oFermín Cacho, que va haver retirar-se per una lipotímia l'any següent del seu or olímpic del 92. Tampoc van poder vencer campions de la talla de Martin Fiz o Abel Anton.

En els anys 1970 i 1971 la Jean Bouin es va disputar amb la sortida i arribada al costat del monument a Colom, en un circuit que envoltava el parc de la Ciutadella. El recorregut, de gairebé 7 km era menor que el de sempre, i no va agradar. A partir de 1972 es fa a Montjuïc.

-------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Km 5 al 6

Baixant pel Passeig de Lluís Companys estarem en plena Ciutat Vella, en el barri anomenat de Sant Pere, Santa Caterina, i la Ribera, tots ells nuclis de la Barcelona medieval que copsarem a la nostra dreta. A l'esquerra, a l’altra banda del passeig, el monumental edifici del Palau de Justícia edificat a les primeries del segle passat, tan ple d’ornaments que no es veuen, un dels quals un grup escultòric que representa Moisés i les Taules de la Llei.

Quan al cap d’avall trobem el Passeig de Pujades, un nom per honorar a un poeta del segle XVII i no pas perquè faci pujada (disculpeu l’acudit), en farem un petit tros. Ho farem vorejant el magnífic Museu de Zoologia -un restaurant durant l’Exposició del 1888 que s'anomenava popularment El Castell de Tres Dragons – i enllaçant amb el Passeig Picasso, a la nostra esquerra, per on baixarem.

Flanquejant a la dreta els Porxos d’en Fontseré, uns edificis d’habitatges pràcticament idèntics a uns altres que hi ha a la Rue Rivoli de Paris, i a l’esquerra el Parc de la Ciutadella amb els centenaris Hivernacle, Museu de Geologia i Umbracle (juntament amb el Museu de Zoologia són dels pocs edificis de l’Exposició de 1888 que queden en peus ), arribarem a l’avinguda del Marquès de l’Argentera. De passada, veurem a l’esquerra l’Homenatge a Picasso que va fer Antoni Tapies el 1981 per commemorar el naixement del pintor malagueny: una mena de gàbia amb un mirall, un sofà i un armari a dins, damunt dels quals regalima aigua constantment. Una escultura que dubto que algú entengui que vol dir, tot i que sempre hi ha gent mirant a veure si en treuen l’entrellat.

I al girar al cap d’ avall per enfilar a la dreta l’avinguda del Marquès de l’Argentera, ens trobarem l’Estació de França (el lloc davant del qual comença i acaba la Cursa de Bombers), i el senyal del Km 6.

-------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Annex nº 6

Les dones i la Jean Bouin

Les dones no van començar a córrer la Jean Bouin fins l’any 1947. Tot i així, van deixar de fer-ho durant els anys 1954 al 1962 per ordre de la Sección Femenina del Movimiento, que considerava impròpia per a elles la pràctica de l’atletisme.

La primera cursa la va guanyar Maria Victor de l'Espanyol. Tenia 22 anys; l’havia inscrit el seu germà i havia entrenat només un dia. Més tard o faria en quatre ocasions més. En total cinc vegades seguides: 1947, 1948, 1949, 1950 i 1951.

Maria Victor entrant vencedora en una de les cinc vegades que ho va fer

La distància que van recórrer les dones els primers anys va ser únicament de 500 metres: des de la cantonada del Passeig de Sant Joan amb el carrer Diputació fins l’Arc de Triomf. (Curiosament, tot i que no tan acusada com llavors, encara es manté una diferència de la distància que recorren els participants en les categories masculina i femenina de totes les proves, excepte en la de Benjamins i la Open. En l'actualitat, en la prova d'atletes federats sèniors, els homes corren 10.000 metres i les dones 6.550).

La reina de la Jean Bouin és Encarna Escudero, vencedora, ni més ni menys, que en set ocasions. Els anys 1974, 75, 76, 77, 78, 79, i 81.

Encarna Escudero

-------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Km 6 al 7

Aquest tram el farem en línia recta (i plana) per un carrer que duu tres noms: Avinguda Marques d’Argentera (el noble que va finançar l’Estació de França, davant de la qual estarem ara), el Passeig d’Isabel II (una reina d’Espanya del segle XIX) i el Passeig de Colom (aquell navegant que s’honora perquè va descobrir Amèrica tot i que se sap que el víkings ja hi havien arribat abans que ell).

En arribar -nosaltres- al final de l’avinguda creuarem el Pla de Palau. L’espai que trepitjarem en aquest punt és un lloc amb molta història: en el segle XIV va ser un mercat d’importadors i revenedors dels productes que arribaven en vaixells (s’aixoplugaven sota els Porxos d’en Xifré que encara hi són, a la nostra esquerra. Més tard hi va haver un edifici per cobrar impostos; després la Llotja (que encara hi és també, i fins el 1994 va ser la Borsa de Barcelona) i l’Hala dels Draps, una porxada per comerciar que es va convertit en un Palau Reial (d’aquí li ve el nom al Pla) que va ser destruït per un incendi. I també, el lloc se’l coneixia per “la quinta forca”. Perquè? Perquè el Pla de Palau era un dels cinc llocs de la ciutat on s’ajusticiava als reus a la forca.

Vist to això, creuarem el Pla de Palau a pas viu i seguirem pel Passeig d’Isabel II, una reina d’Espanya (ara ve una mica de safareig) a qui van casar quan tenia 16 anys amb un cosí seu i va tenir quatre fills que oficialment eren del cosí, però, segons diuen els seus biògrafs, cap d’ells era seu. Segons diuen, repeteixo, els pares de tots ells eren els seus amants.

Enllaçarem amb el Passeig de Colom, a l’esquerra del qual hi ha el Moll de Bosch i Alsina. Una curiositat: se li va posar oficialment aquest nom perquè correspon al d’un alcalde de Barcelona de les primeries del segle passat que va impulsar l’ampliació del port, però se li va dir, i se li diu popularment “Moll de la fusta” per les connotacions del seu nom, “Bosc” i “Alsina” amb la fusta.

Al costat dret tindrem l’edifici de la Capitania, i una mica més enllà la Plaça del Duc de Medinaceli, una antiga plaça on hi va haver un convent de franciscans, el de Sant Francesc, construït el segle XIII, que servia per a que els reis de la corona d’Aragó que venien per primera vegada a Barcelona juressin públicament les constitucions. Més recentment –no cal dir-ho- l’Almodovar hi va filmar escenes per a la seva pel•lícula “Todo sobre mi madre”. També, a la plaça, hi ha un dels bars més antics de la ciutat, el Paulino, que diuen que té més de 150 anys i que només cuinen per als clients fixos; els passavolants ocasionals s’han de conformar amb un entrepà.

Passada la plaça arribarem tot seguit al Km 7, poc abans del Monument a Colom. Aquell senyor, que ara, a dalt d’una cúpula, ens indicarà amb el seu dit de més de mig metre per on no hem de seguir. Li farem cas perquè si no ho féssim aniríem a parar al mar i hem d'anar cap a la dreta, a buscar el Paral•lel. (Des que es va inaugurar el monument, l'any 1888, es manté la controvèrsia de si el dit de Colom senyala Amèrica perquè sembla ser que o fa cap a l'illa de Mallorca).

-------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Annex nº 7

La Jean Boun i els discapacitats

La Jean Bouin va ser la primera cursa atlètica a Espanya que va incorporar una prova per a discapacitats en cadira de rodes. Ho va fer l’any 1978 i la va guanyar el valencià José Solaz.

La cursa, que té un recorregut de 4.650 metres, ha estat guanyada onze vegades pel paralímpic d’Osona, Roger Puigbó, quatre de les quals consecutives, els anys 2007, 2008, 2009 i 2010.

Tanmateix, en el 2005 en va crear una altra per a corredors als quals se’ls hi ha trasplantat algun òrgan, que corren 1.050 metres.

Sortida dels atletes en cadira de rodes. Any 1979

-------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Km 7 al 8

Passarem per sota del Colom i connectarem amb l’avinguda de Josep Carner, continuació del passeig per on veníem. Tindrem a la nostra dreta l’edifici medieval de les Drassanes, reconvertit l'any 1936 en Museu Marítim.

El Paral•lel el trobarem tot seguit, en arribar a la Plaça de les Drassanes , aquella rotonda tan lletja - de plaça no en té res- amb una mena de volcà apagat al mig. També se li diu "la Plaça de la Carbonera". No és casual: en aquest indret hi havia fa cent cinquanta anys una industria de carbó. Es va voler fer una al•legoria a l'urbanitzar l'espai per recordar-ho simulant una mena de muntanya de carbó fumejant. (Inicialment, un mecanisme desprenia vapor d'aigua, que és va abandonar per insalubre). Com sigui, amb fum o sense, molt lluït no ha resultat.

Pujarem pel Paral•lel, un carrer que fa vuitanta o noranta anys era -segons diuen- una mena de Broadway, però ara, i més a aquesta hora del mati, no hi haurà més xivarri que el que fem nosaltres. I tampoc, perquè a aquestes alçades de la pel•lícula, després de set quilòmetres de cursa, ja no parla ningú.

A la dreta tindrem el tros que es conserva del que fou la Muralla de la ciutat i una de les sortides i entrades, la Porta de Santa Madrona. I a l’esquerra, una mica més amunt, les Tres Xemeneies, reducte de La Canadenca, l’empresa que subministrava electricitat, famosa per una vaga a les primeries del segle passat que va significar la reducció de les jornades de treball a 8 hores. Un lloc on comença i acaba la Cursa del barri del Poble Sec al juliol.

Paral•lel amunt (no puja gaire però es posa de manifest el que dèiem: que el final de la cursa és més dur que el principi) passarem la zona de més vida del Paral•lel ara, però sobre tot durant la primera meitat del segle passat, quan estava farcit de teatres, cabarets i cafés-concert.

Queden en aquest tram, dels tretze que hi havia llavors en aquest carrer, el teatre Apolo, el Victòria i el renovat Molino a la nostra esquerra (una mica més enllà del qual haurem fet el Km 8) , i un altre de nou a la dreta -l’Arteria- que ocupa l’espai de la sala Scenic (abans Studio 54 i molts anys enrere el Gran Teatro Español).

A propòsit del lloc per on estem passant, una anècdota: al costat mateix del teatre Victoria, en els “feliços anys vint” del segle XX, hi havia un famós local que sempre estava ple d’obrers, anarquistes i llibertaris: el Bar La Tranquilidad. Al contrari del que podria suposar-se pel seu nom, els aldarulls i les baralles eren constants. Però, curiosament, el 19 de juliol de 1936, l’endemà de la rebel•lió feixista contra la República, La Tranquilidad es va convertir durant un dia en un hospital improvisat per curar els sindicalistes ferits en la resistència. Actualment, el local l’ocupa una botiga del Bazar El Regalo.

-------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Annex nº 8

La Jean Bouin i la promoció de l’atletisme

La Jean Bouin ha estat sempre el marc on han despuntat, de molt jovenets, els millors atletes de fons i mig fons de Catalunya.Tomàs Barris, per exemple, considerat per molts el millor atleta català de tots els temps, la va guanyar l'any 1948 com a escolar. Era la segona vegada que hi participava. Un any abans va quedar cinquè. En aquella cursa, i segons llegeixo en un llibre biogràfic seu, l'equipament que duia no tenia res a veure amb les sofisticades peces de roba esportiva actuals: "una samarreta blanca i uns calçotets, que la seva mare havia cosit per la bragueta".

Tomàs Barris arribant a meta en categoria escolar. Any 1948

Carme Valero, una atleta mítica de Sabadell que va ser campiona del món de cros dues vegades consecutives (1976 i 1977), també hi va participar l’any 1968 quan tenia 13 anys. Era la seva primera competició i no tenia fitxa federativa. Per fer-ho, li van dir que corregués amb la d’una altra nena que estava malalta que es deia Teodora Rodriguez. La Valero explica que va passar-se la nit abans de la prova sense dormir, preocupada per si li preguntaven com es deia i s’equivocava. No ho van fer, tot i que va guanyar una copa perquè va quedar novena. Al cap de quatre anys va guanyar la Jean Bouin absoluta de dones, i setze anys més tard, el 1986, va tornar a vèncer.

Un altre exemple de precocitat va ser la de Reyes Estevez: va guanyar la Jean Bouin en categoria aleví i en promeses.

Reyes Estevez entrant vencedor de la prova d'alevins el 1986.

-------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Km 8 al 9

Tot i que d’un altre estil als locals del segle passat, al Paral•lel hi ha llocs curiosos i carismàtics. Un d’ells, a la nostra dreta, passat l’indicador del Km 8, el Paddock Motard Bar Bcn. El seu amo, que respon per “Toni el Bayeta”, el va obrir el 1992 per a que fos un punt de trobada de tots els aficionats a les motos. La va encertar. El lloc és una mena de temple dels moters, i quan retransmeten el Mundial GP no hi cap ni una agulla. Organitzen activitats relacionades amb el motociclisme que anuncien mitjançant una “Hoja Paddockial” i varen crear una penya fa uns anys per recaptar fons per a causes benèfiques. I no són uns aficionats qualsevol: alguns clients del bar, i el mateix Toni, han participat en proves com les 24 hores de Montmeló i fins i tot en el Dakar.

A l’esquerra, i durant l’anterior quilòmetre i aquest, ens farà costat el barri del Poble Sec. Com que el tindrem tan a prop (a l’arribar al final de la cursa en el proper quilòmetre hi entrarem) val la pena dir-ne alguna cosa.

Els entesos no es posen d’acord amb l’origen del nom. Uns diuen que és per la manca d’aigua que hi havia quan es va urbanitzar a la meitat del segle XIX, altres per les poques fonts del barri, uns altres més asseguren que els terrenys humits a tocar del mar feien insalubre la zona propera, i per comparació, el nom de Poble Sec era una benedicció i va fer fortuna. El que és segur és que li volien posar barri de Santa Madrona però no va cuallar

Passarem per davant del començament de carrers del Poble Sec, un dels quals, el del Poeta Cabanyes, té l’honor de ser on hi va néixer en Joan Manuel Serrat, que va dedicar-li una cançó que reflecteix molt bé el caràcter popular i entranyable del barri, la primera estrofa del qual diu:

"El meu carrer és fosc i tort,

té gust de port i nom de poeta.

Estret i brut, fa olor de gent

i té els balcons plens de roba estesa.

El meu carrer no val dos rals:

són cent portals trencats a trossos

i una font on van a abeurar infants

i gats, coloms i gossos".

Ens trobarem a l’esquerra un dels teatres que encara es mantenen, el Condal, inaugurat fa més de cent anys amb el nom d’Onofri, en el 1903, per uns italians, que tenia una capacitat per a 4.000 persones. S’explica que el van fer massa gran i els espectadors de les darrers files i el galliner es queixaven de no poder veure bé com la Chelito es “buscava la puça” i els primers amos es van arruïnar. Va ser també un cinema passada la meitat del segle XX, fins que en els vuitanta es va convertir de nou en teatre. Es diu també que, precisament quan era un cine, i mentre projectaven la pel•lícula Belinda, els espectadors es van espantar perquè la Lola Flores i el Pescailla que hi eren, cridaven com esfereïts. Uns deien que es barallaven i uns altres que es juraven amor etern.

Si uns quilòmetres més enrere amb passat per edificis amb porxos, com els d’en Fontseré al Passeig de Picasso o els d’en Xifrè al Pla de Palau, on estem ara també n’hi ha uns. Se’ls anomena el Porxos del Paral•lel i els veurem tot seguit a la nostra dreta. Es van construir varis edificis d’aquest tipus. Fins i tot, en un primer moment, una disposició municipal obligava a que totes les cases del Paral•lel fossin porticades. No es va complir i l’any 1929 es va derrogar la llei.

Seguirem, i una mica més amunt de la casa amb porxos, hi veurem una altre local curiós: el Punt de Trobada Magic, un centre esotèric. Estarà tancat, i per altra banda, nosaltres estarem pel que estarem, però si hi entrem un altre dia, ens trobarem, just a l’entrada, l’Olla dels Desitjos, un espai on recullen els anhels escrits en paper per persones anònimes. A dintre, a banda de poder adquirir tot tipus d’amulets, llibres o baralles de tarot, ofereixen un servei de respostes a consultes a càrrec de la mestressa, la Professora Rossana, fundadora i presidenta del gremi de Parapsicologia, Esoterisme i Ciències afins d’Espanya, ajudada pels seu col•laboradors, un grup de tarotistes i vidents . Ja ho sabeu. Si voleu que us prediguin el temps que fareu a la marató de l’any que ve, ja ho sabeu.

Quan trobem el carrer Tamarit deixarem el Paral•lel i girarem a l’esquerra per pujar-lo i trobar l’indicador del Km 9. Emprenyadora pujada, si senyor. No és gaire llarga, però a més d’un o una deixarà descol•locat. En especial perquè encara faltarà una mica més de pujadeta.

-------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Km 9 al 10

Haurem arribat al cap de munt del carrer Tamarit (nom d’un militar i polític del segle XVII) però continuarà la pujada. Enllaçarem amb el carrer de Lleida, que ja hi hem estat a la sortida però ara el farem tirant cap a munt en lloc d’abans que el baixàvem. Si fa una estona que ja ningú diu ni pius, ara encara menys. La clau és aguantar el tipus i esperar a trobar el carrer de Joaquim Blume que és més pla. Per cert, un dels pocs carrers de Barcelona que honora a un esportista: Blume va ser un gimnasta català que l'any 1959 va morir tràgicament en un accident d’aviació quan estava al zenit de la seva brillantíssima carrera esportiva. Va ser campió d’Espanya als 15 anys i més tard campió d’Europa en quatre disciplines. Executava el “Crist” amb les anelles amb tal perfecció, que ha passat a la història com si hagués estat el seu inventor, quan, en realitat, ho va ser un altre gimnasta.

Seguirem pel carrer de Joaquim Blume, que ens permetrà respirar, tenint a la nostra esquerra el Palau d’Esports, ara reconvertit en teatre musical, on, precisament el malaurat Blume hi va aconseguir 6 medalles d’or en els Jocs Mediterranis de 1955.

Creuarem el carrer de la Guàrdia Urbana i anirem a buscar la plaça de Carles Buigas on hi ha les Quatre Barres i la Font Màgica que ens han dit adéu fa una estona a la sortida. ¿Hi saltarà l’aigua?... tant d’agrair com seria per a la vista en aquest moment!

Travessarem la plaça i anirem a parar al Pavelló de Mies Van de Rohe -una joia arquitectònica d’un genial arquitecte alemany, fill d’un picapedrer, que tot i que és de 1929 sembla que sigui d’abans d’ahir-. El vorejaren i girarem a la dreta per agafar l’Avinguda de Ferrer i Guàrdia (fins no fa gaire avinguda del Marqués de Comillas), en front mateix del Caixa Fòrum, l'edifici modernista de Puig i Cadafalch que havia estat una fàbrica tèxtil i més tard una caserna de la policia, feliçment convertida en un centre cultural de primer ordre.

I per l'Avinguda de Ferrer i Guàrdia, aquell pedagog lliurepensador que va ser afusellat, acusat sense proves d’haver instigat els fets de la setmana tràgica de 1909, anirem a trobar, a pocs metres, a l'esquerra, la de la Reina Maria Cristina, la mare de l’Isabel (la del marro d’abans). I l’enfilarem per fer els darrers metres de la cursa i entrar a la meta (Km 10), més contents que un gínjol per haver aconseguit, gairebé segur, molt millor temps del que esperàvem.

-------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Darrer Annex

La primera Jean Bouin Open

Amb excepció de les proves d’atletes novells (infantils, juvenils, juniors, etc) la Jean Bouin és, i així ha estat sempre, una carrera reservada a corredors i corredores federats i de nivell professional o gairebé. No obstant, amb l’adveniment de l’atletisme popular dels anys vuitanta, se celebra també una cursa open des de 1979. El sotasignat -permeteu-me la referència- va ser un dels que va córrer aquella primera.

Es va realitzar el 2 de desembre de 1979 i va ser la segona cursa popular que es va disputar a Barcelona ciutat després de la d’El Corte Inglés, que havia nascut uns mesos abans.

La Open de 1979, i durant els primers anys, tenia un recorregut diferent del d’ara. Es corria enterament a Montjuïc -fer-ho per la ciutat un diumenge pel matí era un pecat no autoritzat- i el circuit era de 4.000 metres.

Anunci de la primera Jean Bouin Open. 1979

Aquell dia, poc acostumats a córrer proves atlètiques, els participants de la primera Open van (varem) sortir abans d’hora.

L’anècdota és aquesta: s’anava atraçant la sortida més del compte. Estava prevista a les 13.15 h i havia passat més d’un quart d’hora sense que ningú digués res quan, inquiets, un grup de participants davanters van iniciar la cursa pel seu compte...i tots varem seguir. Amb la qual cosa, al trobar-se els juniors federats amb els populars que els hi venien de cara, es va formar una de bona. Els jutges ens van aturar com van poder i ens van fer anar enrere sis-cents o set-cents metres per començar de nou la prova per “sortida falsa”. Finalment es va començar, però ningú sap quants metres varem fer. Els quatre quilòmetres previstos ni de broma; només cal veure el temps que va realitzar el primer classificat: 9'45".

El Mundo Deportivo, al referir-se a l’ensurt, deia:

Una dada curiosa: la inscripció costava 50 pessetes. I una altra: en lloc de dorsal -un luxe en aquells temps- dúiem una cartolina al pit amb les nostres dades.

Un grup de participants en la primera Jean Bouin de la història, abans de la sortida.

Aquesta primera Jean Bouin Open la va guanyar Antonio Valle Pavón en homes, i Conchita Enebral Lucas en dones.

D'ella, malauradament, no en sé res. D'ell, que era un xicot de 26 anys nascut a Còrdova, que havia començat a córrer quan feia el servei militar; treballava de torner a la fàbrica Seat i corria pel club de l'empresa, molt actiu en aquella època en el món del córrer.

Antonio Valle, el guanyador de la primera Jean Bouin Open. Any 1979

----------o----------

Miquel Pucurull i Fontova
pucurullfontova@yahoo.es

Cursa Jean Bouin Open